ESTRANY COMIS A LA FRONTERA CATALANO-ANDORRANA

Fa molt de temps que no m’hi acosto, i potser les coses han canviat.

Em refereixo al tema de viatjar a Andorra amb autocar de servei discrecional o, deixant el propi vehicle a la Seu d’Urgell, entrar i sortir d’Andorra amb l’autobús de línia que fa la llançadora La Seu d’Urgell-Andorra i viceversa.

En les tres o quatre vegades que havia fet aquest viatge, de tornada cap a Catalunya i en arribant a la duana de La Farga de Moles, un membre de la Guàrdia Civil pujava dins l’autocar o autobús i preguntava si algú duia quelcom per declarar. La resposta ja se la deuen imaginar vostès: NO! Ningú portava res per declarar. No?

El Guàrdia Civil demanava al xofer que obris les portelles dels baixos laterals de l’autocar o autobús; li donava una somera ullada i bon viatge tinguin!

I en sortir de l’àrea duanera, qui més qui menys respirava tranquil perquè no li havien comissat aquella o altra compra que havia, havíem, fet a Andorra.

A caram! Ahir la cosa no va pas anar de la manera que he explicat.

Resulta que a un matrimoni gran, de més de 70 anys, que viatjava cap a Catalunya precisament amb autocar, i que és de suposar que no feien cara de sospitosos,  els hi obren una petita maleta per escorcollar-la i resulta que a dins la Guàrdia Civil els hi troba 750.000€! (124.789.500 de les antigues pessetes). Caram quina casualitat!

Les noticies diuen que ja feia temps que el servei duaner de La Farga de Moles anava al darrera d’aquest matrimoni. És possible.

Però tants diners deurien sortir d’alguna entitat de crèdit d’Andorra; d’un banc o una caixa. I l’entitat creditícia de la qual van sortir, ja deuria fer dies que estaven avisats que tal dia els senyors tal, retirarien una gran quantitat de diners en efectiu. Podria molt ben ser, que “algú més” també fos avisat d’aquesta operació monetària tan quantiosa. D’altra manera, no s’entén, diuen, com van anar tan decidits els membres de la Guàrdia Civil de la duana a escorcollar la maleta del matrimoni que transportava els 750.000€. És mol estrany.

Diuen també algunes noticies referents a aquest fet, que la policia de duanes va lliurar al matrimoni 2.000€ per poder continuar el viatge. I aquí ve la pregunta del milió (que en aquest cas eren més de 124.000.000 de les antigues pessetes): Què en farà la polia de duanes d’aquests diners?

Encara que la llei digui que no es poden transportar més de 100.000€ entre fronteres, si es demostra que aquests diners legalment eren d’aquell matrimoni, els hi tornaran?

I si eren legalment seus, què els importa a la policia de duanes el que qui vulgui faci el que li dóna la gana amb els seus diners? Tants diners, i tenint en compte l’edat del matrimoni, bé podria ser que aquesta respectable quantitat fossin tots els estalvis de la seva vida i que ara els volguessin recuperar per acabar de passar una vellesa sense neguits econòmics.

Fora bo de saber-ne la història completa i saber també com acabarà. Perquè de tothom és sabut, que aquí moltes vegades les històries s’expliquen a mitges o només es diu el que interessa a algú, però no a tothom.

ESCOLA D'APRENENTS

ESCOLES D’APRENENTS

Molts anys enrere, quan un adolescent de 14 anys volia entrar a treballar en una empresa, normalment aquesta, si era de les grans, disposava d’escola d’aprenents. I l’aprenentatge es dividia en dues parts: a saber; una era la par tècnica que es desenvolupava al taller o fàbrica. La segona era, normalment, a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell o de Terrassa, per a la majoria de joves de tota la Comarca del Vallès Occidental. O en un lloc equivalent per aprendre les dues coses: teoria i pràctica. Com per exemple, les Escoles Professionals Salesianes, (les de Sarrià eren molt competents) on se’n sortia amb el títol a la butxaca (carnet de conduir inclòs) i amb feina assegurada.

Però tot i ser aprenents, aquests cobraven un sou cada setmana, el que se’n deia la setmanada, que era més simbòlic que altre cosa. De tota manera, suficient per incentivar els aprenents a  aprendre bé l’ofici per el dia de demà i arribar, un cop oficials del què havien après, a cobrar el que per llei els hi pertocava que, en alguns casos, era un molt bon sou, també setmanal.

D’aquesta manera, molt pocs eren els qui es posaven a treballar sense saber res de l’ofici a dur a terme. No com passa actualment, que molts es pensen saber-ho fer tot i no saben fer res. Alguns tenen pocs estudis i cap mena d’especialització en un ofici determinat. I alguns tenen molts i bons estudis, però tampoc troben feina.

Enutja, però i també, el fet que a molts joves de catorze o quinze anys que van a demanar feina per primera vegada a una empresa avui en dia, se’ls hi exigeixi una certa experiència en allò en que es volen especialitzar. Com poden tenir experiència si encara no han treballat mai?

S’haurien d’implantar altra vegada les escoles d’aprenents. I per a tots els oficis, ja siguin empreses grans o no tan grans.

Incentivant d’aquesta manera als joves amb ganes de treballar, potser en pocs anys es reduiria sensiblement la taxa d’atur que s’arrossega des de fa temps, o fins i tot, l’atur podria quedar en simple anècdota. Perquè fent-ho d’aquesta manera, a més, –que tots els joves amb ganes de treballar ho poguessin assolir–, els majors de entre 55 i 60 anys que es volguessin acollir a la jubilació ho podrien emprar perquè els joves treballadors emergents, al ser molts, podrien entre tots aconseguir que la paga de jubilació fos molt més digne que en l’actualitat.

Treballant tothom, tothom viuria bé; tothom hi sortiria guanyant.

S'ALBIRA UNA VENDA MASSIVA DE TESTOS!

Franco era baixet i gallejava molt. Soraya Sáenz de Santamaría, també. A ella, però, li manca el bigotet! Però d’ovaris en té, i grossos i ben posats! Deu ser marca de dictadors.

I en Rajoy què hi pinta en tot això? Ja es veu; mut i a la gàbia, i ja us ho fareu! Qui maneja els fils de tot l’arc de titelles PePers, queda clar que és la Soraya; la titellaire principal.

Només per pura xafarderia, seria bo saber per quins set sous la Soraya Sáenz de Santamaría y Antón, no és ella la presidenta del Govern de l’Estat espanyol. Perquè salta a la vista, que qui remena les cireres és ella. En Rajoy fa i diu el que ella li mana. Ja se li veu amb la cara de perdonavides que posa, quan surt a l’estrada a pixar fora de test. El gremi de terrissaires d'arreu de Catalunya li hauria de fer un monument: sí, perquè cada vegada pixa més fora de test! I n'ha omplert molts i els que omplirà, de testos! El mateix serveix per aquella pàmfila que es fa dir Mª Dolores (de) Cospedal: el “de” no li correspon. Però com que tots els del PP foten el que els dóna la real gana, aquesta impresentable li posa i es queda tan ample.

El cas és que tota la cúpula PePera està que treu foc pels queixals al adonar-se que, per molt que amenacin amb el que diu la Constitució, la independència de Catalunya no la poden aturar. Només, i seguint el costum espanyol, podrien aturar la secessió envaint militarment Catalunya. I això també els fot perquè saben que ni Europa ni la resta del món democràtic i civilitzat els hi ho permetria. Però tot i així, no l’erraríem al pensar que potser els comandaments militars de la “Brunete” (el contingent emblemàtic de carros de combat més important i potent de l’Estat), podrien estar traient la pols i les teranyines, als seus diabòlics i mortífers canons, per tenir-los a punt per a una hipotètica intervenció militar a Catalunya. Alguns militars, esperonats per les declaracions colpistes del coronel de l’exèrcit de terra Francisco Alamán Castro, tornen a tenir ganes de jugar a batalletes i n’esperen la ocasió amb candeletes.

Aquesta vegada, però, sembla que el tema d’enviar Espanya a fer punyetes comença a consolidar-se. El President Mas, aparentment, (toquem ferro), està disposat a aconseguir una Catalunya independent el més aviat possible. Serà llarg i difícil, perquè els entrebancs que hi posarà el PP seran múltiples i terrorífics. I tot i així, no crec que ho puguin impedir. La CE farà passar per l’adreçador als del PP, per tal que deixin de intervenir en el procés de que Catalunya aconsegueixi la seva independència amb tota normalitat, perquè el Dret Internacional o la Carta dels Drets Humans crec que així ho especifica.

QUAN EL POBLE TÉ GANA, ÉS CAPAÇ DE TOT, I MÉS.

Al ministre de l’interior espanyol, se li pot girar molta feina amb tot el que està passant amb l'assumpte de les retallades, l'atur, i que la gent que vol i no pot treballar estigui cada dia més angoixada.

L'assalt  a supermercats, com el que ha tingut lloc a un supermercat Mercadona a Écija (Sevilla), es pot reproduir en un tres i no res a molts altres llocs de l'Estat espanyol.

Si nou milions de persones comença a passar gana i unes cinc-centes mil no reben cap tipus d’ingrés, la revolta i assalt a supermercats, mercats i tot lloc on s'hi vengui menjar i beure pot ser catastròfica i històrica. Els bancs d'aliments ja no donen l'abast; Càritas Diocesana fa més del que pot, la situació comença a ser desesperant i caòtica!

Ens acostem perillosament als paràmetres d'Alemanya just abans de la pujada al poder d'Adolf Hitler, que després va desencadenar la Segona Guerra Mundial i als aldarulls de poc abans d'esclatar la Guerra Civil del 36 a l’Estat espanyol.

Ara que, deu ser això el que cerca el PP: poder reprimir als qui, amb tot el dret o no, prenen d’on sigui l’aliment bàsic que el Govern de Madrid els nega, i estomacar virulentament als revoltosos amb totes les forces policials i, si la cosa s'embolica molt, fins i tot servir-se de l'exèrcit, tot i sabent que si se’n valen de l’exèrcit, la CEE se’ls pot tirar al damunt. És molt trist, veure que un Govern central canvia la gana del poble per repressió, en comptes de canviar la gana per una bona solució.

El Govern central, està desitjant massacrar-nos a tots, començant pels catalans i catalanes, bascos i basques. S’ho estan carregant tot. No fan política social a favor del ciutadà; fan política de partit. Només es preocupen d’anar bé ells i els seus amics i familiars i la resta de la població els fa nosa. I aquesta nosa es pot traduir en matar a molta gent de gana, ja que no els poden matar a trets sortits de les armes automàtiques de l’exèrcit, o en càmeres de gas a l’estil nazi.  

Però si tanta nosa els fem, per què, en el cas de Catalunya, no ens deixen en pau? Molt senzill: com que són una colla de ganduls i no han conegut mai què és i què significa treballar de valent i guanyar-se els diners honradament, de què viurien si no poguessin disposar del gran espoli practicat a Catalunya? Els hi causa pànic i urticària, el sol fet de pensar que prompte es trobaran sense la gran mamella catalana que per a ells tan raja i a la qual hi estan tan ben amorrats. Tan de bo aquesta “llet” catalana se’ls hi tornés agra un cop digerida i rebentessin tots a una!

Dinamitació immediata!!!

Els difunts republicans que Franco va fer enterrar per decret al Valle de los Caídos perquè no tenia prou morts del seu bàndol per omplir totes les fosses i nínxols, haurien de ser tornats als seus familiars o, si a algun difunt no se li troben familiars, tornar-lo a la terra on va néixer.

I un cop les despulles del dictador Franco i del fundador de la Falange haguessin estat escampades per la muntanya que envolta el conjunt escultòric, unes quantes i potents càrregues del millor explosiu haurien d’enderrocar i fer volar pels aires tot aquell vergonyós conjunt escultòric,  i deixar el lloc més pla que una coca de vidre.

És que potser al «Gobierno del Estado» se li ha girat el cervell per arribar a pensar en fer-hi obres de remodelació i restauració en aquell ignominiós lloc?

Per restaurar i remodelar aquest tètric monument sí que hi ha diners, i en canvi les retallades estan a l’ordre del dia retallant en coses que són molt més importants que la restauració del Valle de los Caídos. No s’hi hauria de destinar ni un sol euro en aquell paratge. És molt vergonyós que passin aquestes coses, tot perquè el PP té majoria absoluta i d’aquest fet se’n val.

EL SÍ O EL NO DE LA SOLIDARITAT CATALANA

Al sud de la província de Valladolid, a 65 km de la Capital, es troba emplaçada la Vila de Ataquines i localitzada prop de dos importants nuclis econòmics i industrials com són Olmedo i Medina del Campo. Sobre l'Autovia A-VI de Madrid a La Corunya.
Hi ha aproximadament uns 770 quilòmetres entre Barcelona i aquest petit poble castellà, que l'any 1900 tenia 1331 habitants, deu a munt deu avall, i en l'actualitat estan als voltants dels 680/685.
Aquest petit poble de la gran planúria castellana, va sofrir la gran desgràcia d'un paorós incendi. Varen quedar destruïdes 320 cases del poble: més de 90 persones en van sortir molt mal parades, però amb la santa sort que ningú del poble va morir.
Doncs bé: cap capital de les 9 províncies castellanes ni cap poble, les distàncies de les quals fins a Ataquines van de des dels 70 quilòmetres d'Àvila fins els 370 de Sòria, van ser capaços de enviar ajuda immediata per pal·liar tot el mal que el gran incendi va causar. I això que Valladolid, Àvila i Salamanca estaven a gairebé només 70 quilòmetres d'Ataquines.
Una nació: Catalunya; amb la seva capital; Barcelona, distants uns 770 quilòmetres de Ataquines, van ser els qui primer i amb caràcter d'urgència, van enviar tot el necessari a Ataquines per ajudar a aquella dissortada gent que pràcticament ho havien perdut gairebé tot en el esfereïdor i monumental incendi de pràcticament tot el poble. I en l'any 1900, les carreteres no estaven com les d'avui, ni els trens corrien tant com els d'ara. Quants dies deuria trigar l'ajuda catalana? No ho sé. Però pel cap baix, més de tres dies segur. Tres dies d'horror que van haver de sofrir els desesperats habitants d'Ataquines, quan els pobles i ciutats de l'entorn haguessin pogut acudir-hi d'immediat.
Qui té, encara, el desvergonyiment de dir que Catalunya és insolidària? Qui és l'insolidari? Catalunya no s'ha negat mai a ser solidària amb qui veritablement ha necessitat ser ajudat. El que Catalunya mai ha volgut, és que la solidaritat li sigui imposada.
Quan Catalunya assoleixi la total independència, com que els diners recollits es quedaran a casa nostra, que no pateixi ningú que si s'ha d'ajudar a algú, sigui d'Espanya o de qualsevol part del Món, Catalunya, molt gustosament, respondrà com sempre ha fet, encara que algunes vegades, potser massa, ho ha hagut de fer per força, lliurant una ajuda, ja sigui amb diners o amb productes varis, que han estat enviats pel Govern de l'Estat espanyol a regions que no era pas tan urgent que ho necessitessin.
Estant passant uns dies de vacances a un tranquil poble de la província de Segovia anomenat Carbonero el Mayor on fa 10 anys que em suporten, em vaig arribar un dia fins a Ataquines per la simple curiositat de veure on era i com era el poble (total, anar i tornar de Carbonero el Mayor: 128 quilòmetres). En l'època en que hi vaig anar, el meu cotxe encara duia les plaques antigues de la matrícula: ho sigui que en el meu cas duia la "B" de Barcelona. D'això fa mes de deu anys i, a hores d'ara, encara se m'esborrona la pell i l'emoció omple tot el meu cos, al recordar la manera com vaig ser rebut per les senzilles gents d'Ataquines que, tot sigui dit. no em coneixien de res. Van tenir-ne prou, en veure que el cotxe era de Barcelona. Molta gent del poble em va voler saludar i tots encara en donaven les gràcies per l'ajuda que Catalunya i Barcelona els hi havia enviat uns tres dies després del gran incendi que va sumir el poble en una gran desgràcia, el dia 21 de febrer de l'any 1900.

MÉS SOBRE LA DESCOBERTA DEL CONTINENT AMERICÀ

Cristòfol Colom era català, com catalana va ser la descoberta del continent americà. Des del 1492, Castella menteix. Castella no podia admetre que aital esdeveniment se l'adjudiques la nació catalana. Les mentides, les tergiversacions dels fets, l'espoli i el lladronici sistemàtic, no vénen del 1714, no: ja vénen des del 1492. I la data del 12 d'octubre del 1492, dia en què ens volen fer creure que el vigia de les naus catalanes comandades per l'Almirall català, Cristòfol Colom, va albirar  terres americanes, resta pendent de confirmació. Les investigacions que s'estant duen a terme per molts historiadors, entre ells molts forans, un dia o altre posaran en clar què va passar amb el Descobriment d'Amèrica i, l'Estat espanyol, es veurà obligat a reconèixer-ho, a demanar perdó i a tornar tot el que ens ha robat des que l'Almirall Cristòfol Colom va tornar d'Amèrica havent descobert per a Catalunya un nou continent, fins avui.