ESCOLA D'APRENENTS

ESCOLES D’APRENENTS

Molts anys enrere, quan un adolescent de 14 anys volia entrar a treballar en una empresa, normalment aquesta, si era de les grans, disposava d’escola d’aprenents. I l’aprenentatge es dividia en dues parts: a saber; una era la par tècnica que es desenvolupava al taller o fàbrica. La segona era, normalment, a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell o de Terrassa, per a la majoria de joves de tota la Comarca del Vallès Occidental. O en un lloc equivalent per aprendre les dues coses: teoria i pràctica. Com per exemple, les Escoles Professionals Salesianes, (les de Sarrià eren molt competents) on se’n sortia amb el títol a la butxaca (carnet de conduir inclòs) i amb feina assegurada.

Però tot i ser aprenents, aquests cobraven un sou cada setmana, el que se’n deia la setmanada, que era més simbòlic que altre cosa. De tota manera, suficient per incentivar els aprenents a  aprendre bé l’ofici per el dia de demà i arribar, un cop oficials del què havien après, a cobrar el que per llei els hi pertocava que, en alguns casos, era un molt bon sou, també setmanal.

D’aquesta manera, molt pocs eren els qui es posaven a treballar sense saber res de l’ofici a dur a terme. No com passa actualment, que molts es pensen saber-ho fer tot i no saben fer res. Alguns tenen pocs estudis i cap mena d’especialització en un ofici determinat. I alguns tenen molts i bons estudis, però tampoc troben feina.

Enutja, però i també, el fet que a molts joves de catorze o quinze anys que van a demanar feina per primera vegada a una empresa avui en dia, se’ls hi exigeixi una certa experiència en allò en que es volen especialitzar. Com poden tenir experiència si encara no han treballat mai?

S’haurien d’implantar altra vegada les escoles d’aprenents. I per a tots els oficis, ja siguin empreses grans o no tan grans.

Incentivant d’aquesta manera als joves amb ganes de treballar, potser en pocs anys es reduiria sensiblement la taxa d’atur que s’arrossega des de fa temps, o fins i tot, l’atur podria quedar en simple anècdota. Perquè fent-ho d’aquesta manera, a més, –que tots els joves amb ganes de treballar ho poguessin assolir–, els majors de entre 55 i 60 anys que es volguessin acollir a la jubilació ho podrien emprar perquè els joves treballadors emergents, al ser molts, podrien entre tots aconseguir que la paga de jubilació fos molt més digne que en l’actualitat.

Treballant tothom, tothom viuria bé; tothom hi sortiria guanyant.

S'ALBIRA UNA VENDA MASSIVA DE TESTOS!

Franco era baixet i gallejava molt. Soraya Sáenz de Santamaría, també. A ella, però, li manca el bigotet! Però d’ovaris en té, i grossos i ben posats! Deu ser marca de dictadors.

I en Rajoy què hi pinta en tot això? Ja es veu; mut i a la gàbia, i ja us ho fareu! Qui maneja els fils de tot l’arc de titelles PePers, queda clar que és la Soraya; la titellaire principal.

Només per pura xafarderia, seria bo saber per quins set sous la Soraya Sáenz de Santamaría y Antón, no és ella la presidenta del Govern de l’Estat espanyol. Perquè salta a la vista, que qui remena les cireres és ella. En Rajoy fa i diu el que ella li mana. Ja se li veu amb la cara de perdonavides que posa, quan surt a l’estrada a pixar fora de test. El gremi de terrissaires d'arreu de Catalunya li hauria de fer un monument: sí, perquè cada vegada pixa més fora de test! I n'ha omplert molts i els que omplirà, de testos! El mateix serveix per aquella pàmfila que es fa dir Mª Dolores (de) Cospedal: el “de” no li correspon. Però com que tots els del PP foten el que els dóna la real gana, aquesta impresentable li posa i es queda tan ample.

El cas és que tota la cúpula PePera està que treu foc pels queixals al adonar-se que, per molt que amenacin amb el que diu la Constitució, la independència de Catalunya no la poden aturar. Només, i seguint el costum espanyol, podrien aturar la secessió envaint militarment Catalunya. I això també els fot perquè saben que ni Europa ni la resta del món democràtic i civilitzat els hi ho permetria. Però tot i així, no l’erraríem al pensar que potser els comandaments militars de la “Brunete” (el contingent emblemàtic de carros de combat més important i potent de l’Estat), podrien estar traient la pols i les teranyines, als seus diabòlics i mortífers canons, per tenir-los a punt per a una hipotètica intervenció militar a Catalunya. Alguns militars, esperonats per les declaracions colpistes del coronel de l’exèrcit de terra Francisco Alamán Castro, tornen a tenir ganes de jugar a batalletes i n’esperen la ocasió amb candeletes.

Aquesta vegada, però, sembla que el tema d’enviar Espanya a fer punyetes comença a consolidar-se. El President Mas, aparentment, (toquem ferro), està disposat a aconseguir una Catalunya independent el més aviat possible. Serà llarg i difícil, perquè els entrebancs que hi posarà el PP seran múltiples i terrorífics. I tot i així, no crec que ho puguin impedir. La CE farà passar per l’adreçador als del PP, per tal que deixin de intervenir en el procés de que Catalunya aconsegueixi la seva independència amb tota normalitat, perquè el Dret Internacional o la Carta dels Drets Humans crec que així ho especifica.

QUAN EL POBLE TÉ GANA, ÉS CAPAÇ DE TOT, I MÉS.

Al ministre de l’interior espanyol, se li pot girar molta feina amb tot el que està passant amb l'assumpte de les retallades, l'atur, i que la gent que vol i no pot treballar estigui cada dia més angoixada.

L'assalt  a supermercats, com el que ha tingut lloc a un supermercat Mercadona a Écija (Sevilla), es pot reproduir en un tres i no res a molts altres llocs de l'Estat espanyol.

Si nou milions de persones comença a passar gana i unes cinc-centes mil no reben cap tipus d’ingrés, la revolta i assalt a supermercats, mercats i tot lloc on s'hi vengui menjar i beure pot ser catastròfica i històrica. Els bancs d'aliments ja no donen l'abast; Càritas Diocesana fa més del que pot, la situació comença a ser desesperant i caòtica!

Ens acostem perillosament als paràmetres d'Alemanya just abans de la pujada al poder d'Adolf Hitler, que després va desencadenar la Segona Guerra Mundial i als aldarulls de poc abans d'esclatar la Guerra Civil del 36 a l’Estat espanyol.

Ara que, deu ser això el que cerca el PP: poder reprimir als qui, amb tot el dret o no, prenen d’on sigui l’aliment bàsic que el Govern de Madrid els nega, i estomacar virulentament als revoltosos amb totes les forces policials i, si la cosa s'embolica molt, fins i tot servir-se de l'exèrcit, tot i sabent que si se’n valen de l’exèrcit, la CEE se’ls pot tirar al damunt. És molt trist, veure que un Govern central canvia la gana del poble per repressió, en comptes de canviar la gana per una bona solució.

El Govern central, està desitjant massacrar-nos a tots, començant pels catalans i catalanes, bascos i basques. S’ho estan carregant tot. No fan política social a favor del ciutadà; fan política de partit. Només es preocupen d’anar bé ells i els seus amics i familiars i la resta de la població els fa nosa. I aquesta nosa es pot traduir en matar a molta gent de gana, ja que no els poden matar a trets sortits de les armes automàtiques de l’exèrcit, o en càmeres de gas a l’estil nazi.  

Però si tanta nosa els fem, per què, en el cas de Catalunya, no ens deixen en pau? Molt senzill: com que són una colla de ganduls i no han conegut mai què és i què significa treballar de valent i guanyar-se els diners honradament, de què viurien si no poguessin disposar del gran espoli practicat a Catalunya? Els hi causa pànic i urticària, el sol fet de pensar que prompte es trobaran sense la gran mamella catalana que per a ells tan raja i a la qual hi estan tan ben amorrats. Tan de bo aquesta “llet” catalana se’ls hi tornés agra un cop digerida i rebentessin tots a una!

Dinamitació immediata!!!

Els difunts republicans que Franco va fer enterrar per decret al Valle de los Caídos perquè no tenia prou morts del seu bàndol per omplir totes les fosses i nínxols, haurien de ser tornats als seus familiars o, si a algun difunt no se li troben familiars, tornar-lo a la terra on va néixer.

I un cop les despulles del dictador Franco i del fundador de la Falange haguessin estat escampades per la muntanya que envolta el conjunt escultòric, unes quantes i potents càrregues del millor explosiu haurien d’enderrocar i fer volar pels aires tot aquell vergonyós conjunt escultòric,  i deixar el lloc més pla que una coca de vidre.

És que potser al «Gobierno del Estado» se li ha girat el cervell per arribar a pensar en fer-hi obres de remodelació i restauració en aquell ignominiós lloc?

Per restaurar i remodelar aquest tètric monument sí que hi ha diners, i en canvi les retallades estan a l’ordre del dia retallant en coses que són molt més importants que la restauració del Valle de los Caídos. No s’hi hauria de destinar ni un sol euro en aquell paratge. És molt vergonyós que passin aquestes coses, tot perquè el PP té majoria absoluta i d’aquest fet se’n val.

EL SÍ O EL NO DE LA SOLIDARITAT CATALANA

Al sud de la província de Valladolid, a 65 km de la Capital, es troba emplaçada la Vila de Ataquines i localitzada prop de dos importants nuclis econòmics i industrials com són Olmedo i Medina del Campo. Sobre l'Autovia A-VI de Madrid a La Corunya.
Hi ha aproximadament uns 770 quilòmetres entre Barcelona i aquest petit poble castellà, que l'any 1900 tenia 1331 habitants, deu a munt deu avall, i en l'actualitat estan als voltants dels 680/685.
Aquest petit poble de la gran planúria castellana, va sofrir la gran desgràcia d'un paorós incendi. Varen quedar destruïdes 320 cases del poble: més de 90 persones en van sortir molt mal parades, però amb la santa sort que ningú del poble va morir.
Doncs bé: cap capital de les 9 províncies castellanes ni cap poble, les distàncies de les quals fins a Ataquines van de des dels 70 quilòmetres d'Àvila fins els 370 de Sòria, van ser capaços de enviar ajuda immediata per pal·liar tot el mal que el gran incendi va causar. I això que Valladolid, Àvila i Salamanca estaven a gairebé només 70 quilòmetres d'Ataquines.
Una nació: Catalunya; amb la seva capital; Barcelona, distants uns 770 quilòmetres de Ataquines, van ser els qui primer i amb caràcter d'urgència, van enviar tot el necessari a Ataquines per ajudar a aquella dissortada gent que pràcticament ho havien perdut gairebé tot en el esfereïdor i monumental incendi de pràcticament tot el poble. I en l'any 1900, les carreteres no estaven com les d'avui, ni els trens corrien tant com els d'ara. Quants dies deuria trigar l'ajuda catalana? No ho sé. Però pel cap baix, més de tres dies segur. Tres dies d'horror que van haver de sofrir els desesperats habitants d'Ataquines, quan els pobles i ciutats de l'entorn haguessin pogut acudir-hi d'immediat.
Qui té, encara, el desvergonyiment de dir que Catalunya és insolidària? Qui és l'insolidari? Catalunya no s'ha negat mai a ser solidària amb qui veritablement ha necessitat ser ajudat. El que Catalunya mai ha volgut, és que la solidaritat li sigui imposada.
Quan Catalunya assoleixi la total independència, com que els diners recollits es quedaran a casa nostra, que no pateixi ningú que si s'ha d'ajudar a algú, sigui d'Espanya o de qualsevol part del Món, Catalunya, molt gustosament, respondrà com sempre ha fet, encara que algunes vegades, potser massa, ho ha hagut de fer per força, lliurant una ajuda, ja sigui amb diners o amb productes varis, que han estat enviats pel Govern de l'Estat espanyol a regions que no era pas tan urgent que ho necessitessin.
Estant passant uns dies de vacances a un tranquil poble de la província de Segovia anomenat Carbonero el Mayor on fa 10 anys que em suporten, em vaig arribar un dia fins a Ataquines per la simple curiositat de veure on era i com era el poble (total, anar i tornar de Carbonero el Mayor: 128 quilòmetres). En l'època en que hi vaig anar, el meu cotxe encara duia les plaques antigues de la matrícula: ho sigui que en el meu cas duia la "B" de Barcelona. D'això fa mes de deu anys i, a hores d'ara, encara se m'esborrona la pell i l'emoció omple tot el meu cos, al recordar la manera com vaig ser rebut per les senzilles gents d'Ataquines que, tot sigui dit. no em coneixien de res. Van tenir-ne prou, en veure que el cotxe era de Barcelona. Molta gent del poble em va voler saludar i tots encara en donaven les gràcies per l'ajuda que Catalunya i Barcelona els hi havia enviat uns tres dies després del gran incendi que va sumir el poble en una gran desgràcia, el dia 21 de febrer de l'any 1900.

MÉS SOBRE LA DESCOBERTA DEL CONTINENT AMERICÀ

Cristòfol Colom era català, com catalana va ser la descoberta del continent americà. Des del 1492, Castella menteix. Castella no podia admetre que aital esdeveniment se l'adjudiques la nació catalana. Les mentides, les tergiversacions dels fets, l'espoli i el lladronici sistemàtic, no vénen del 1714, no: ja vénen des del 1492. I la data del 12 d'octubre del 1492, dia en què ens volen fer creure que el vigia de les naus catalanes comandades per l'Almirall català, Cristòfol Colom, va albirar  terres americanes, resta pendent de confirmació. Les investigacions que s'estant duen a terme per molts historiadors, entre ells molts forans, un dia o altre posaran en clar què va passar amb el Descobriment d'Amèrica i, l'Estat espanyol, es veurà obligat a reconèixer-ho, a demanar perdó i a tornar tot el que ens ha robat des que l'Almirall Cristòfol Colom va tornar d'Amèrica havent descobert per a Catalunya un nou continent, fins avui.

MÀQUINES EXPENEDORES DE TARGETES MULTI VIATGE

Seria molt d'agrair, que dins a cada autobús de la T.U.S., hi hagués una petita màquina expenedora de Títols de Transport de 10 viatges. Així no s'haurien d'adquirir a una oficina bancària o a una oficina d'una caixa d'estalvis (cada cosa s’ha de vendre al lloc on toca vendre-la), tot i que voler adquirir avui en dia una targeta de 10 viatges per usar-la als autobusos de la T.U.S, a una oficina de "UNIM", abans Caixa Sabadell, ara és del tot impossible. Diuen que ja no en venen, i no diuen el perquè. I au! Tira cap un altre cantó, fins a trobar un lloc que en venguin!

A més, i si no vaig errat, de despatx fix de venda de Títols de Transport multi viatge, jo només en conec un: el que hi ha adossat a la Casa Duran, al carrer de La Borriana; o potser és la Placeta del Pedregar? Si els possibles viatgers que viuen a l’extraradi han d’anar al Centre per comprar una targeta multi viatge; no troben que ho tenen bastant malament? Necessitem la targeta multi viatge dins l'autobús en el moment en què hi pugem. Si no hem pogut anar a comprar-la a un Banc o a una Caixa que en vengui i que de vegades queda molt lluny de casa, crec que trobar-se la màquina expenedora dins l'autobús fóra tot un encert i un motiu menys de preocupació pel sofert usuari.

La màquina expenedora de Títols de Transport, col·locada estratègicament a l’entrada de l’autobús, no hauria de ser pas massa gran; que podés despatxar un centenar de Títols de Transport, o un centenar i mig, i la suficient dotació de canvi, però només admetent, com a molt, o l’import exacte, o només bitllets de 5, 10, i 20 euros: tipus de bitllets que hom acostuma a dur al respectiu bitlleter.

I que no em surti ara el ciutadà de torn dient que les targetes multi viatge les podrien vendre els mateixos conductors. Deixem que els conductors facin la seva feina, conduir i fer de cobradors que Déu n’hi do, tot i que no hi estic d’acord en què els conductors facin al mateix temps la tasca de cobradors.

El que aquest escrit suggereix, és aplicable a totes les línies d’autobusos de tot l’Estat. He voltat molt i si fa no fa, a tot arreu hi ha els mateixos problemes a l’hora d’adquirir les targetes multi viatge.

I a continuació, passo a explicar una anècdota que em va passar a Perpinyà, deu fer un parell o tres d’anys. No té res a veure amb les targetes multi viatge dels autobusos, però sí que té a veure amb el sistema de pagament en cabines telefòniques perpinyanenques.

Resulta que a Perpinyà, per trucar per telèfon des d’una cabina telefònica d’ús públic, s’ha de fer mitjançant la prèvia introducció d’una targeta, que prèviament s¡ha hagut d’anar a comprar en un dels múltiples llocs on les venen (i com que jo no ho sabia, no vaig poder trucar fins que algú em va indicar on la podia comprar. Però ves quins collons! Comprar una targeta només per a una sola trucada!). I és de suposar que a tot França deu ser d’aquesta manera. I això que en el país veí, es salten olímpicament el fet de vendre aquest tipus de targetes telefòniques a uns pocs llocs determinats. Sembla ser, que qualsevol establiment, del tipus que sigui, que vulgui col·laborar amb la PTT (Poste, Telegraphe, Tèlefon, la companyia francesa de telefonia i correu) venent targetes per les cabines telefòniques, ho pot fer.

ESPAVILEM-NOS O ENS XAFARAN!!!

Quins collons que té Interior i el Govern català en general! En comptes de cercar una solució al conflicte a favor dels conductors, va i només pensa en cercar la manera de sancionar-los amb multes de 100€! És que en aquest patètic país que vivim tot s'ha de solucionar amb prohibicions, sancions i garrotades als qui amb raó es manifesten? Que no es recorden que el dictador fa prop de 38 anys que es mort? No, no se'n deuen recordar perquè tan el Govern central com el de Catalunya, actuen pitjor que en l'època franquista d'infausta memòria per a molta gent, però recordant-lo amb enyorança altres que li segueixen fen el joc i així ens va als soferts catalans i catalanes.

Per què ens costa tant a les catalanes i als catalans posar-nos d’acord per dur a terme accions conjuntes contra els abusos de poder, tant del Govern central com del de la Generalitat? Poso un exemple:

El dissabte dia 29 d’abril, a les 7 de la tarda, hi havia una concentració davant tots els ajuntaments de Catalunya, per protestar en contra de la sentencia del Tribunal Constitucional en el tema del català com a llengua vehicular a les escoles.

No tinc referències d’assistències als altres ajuntaments, però pel que fa a la ciutat on visc, (més de 205.000 habitants), el grup de gent que érem per escoltar el manifest i signar en contra de la sentencia del TC, no va passar de la seixantena de persones. Vergonyós, Molt vergonyós.

On eren els pares i mares de les criatures en edat escolar? No presentant-se a la convocatòria és com pensen que s’arreglarà el contenciós amb el TC? Esclar; amb un “pont” de quatre dies i sembla ser que la crisi no afecta a tothom, doncs au, de cap de setmana llarg i els problemes que els solucionin els altres, oi?

Ens podríem posar tots d’acord un cap de setmana i anar, per exemple els de la zona de Barcelona fins a Girona, i els de la zona de Girona fins el peatge de Martorell, negant-nos a pagar els peatges i col·lapsant-ho tot. Tindrien collons els de la Conselleria d’Interior del Govern català de multar a milers i milers de cotxes? Probablement, no.

Si tothom fes com una senyora que no fa gaire s’ha negat a pagar el peatge del Túnel del Cadí, què passaria? Farien pagar multes a tota persona que no volgués pagar el peatge? Ho dubto.

Les catalanes i els catalans, crec que estem massa acollonits després de tants anys de sentir bordar els que manen i tindre’ls-hi por. Doncs s’ha acabat la por i l’acolloniment. Hem de sortir al carrer a protestar tant com faci falta i si ens estoven, tornar-nos-hi. Un milió i mig o més de catalanes i catalans al carrer, podem aturar a una companyia d’anti-avalots per molt ben armats que vagin. En cauríem uns quants de nosaltres, però tot sigui per la llibertat de Catalunya i perquè mai cap més poble ens humiliï! Perquè això que està passant és inaguantable i s’ha de fer quelcom per aturar-ho.

Per Catalunya, per la nostra llibertat com a poble i nació que hem estat duran segles: catalanes i catalans defensem la nostra terra amb ungles i dents i amb tot el que faci falta!

VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDÈNCIA, ARA!!!!

Després de tanta dissort,


i uns polítics sense abnegació,


arriba l'hora d'una oració,


perquè Catalunya s'ha mort.




Pare Nostre que esteu en el Cel....

A veure si ara va com ha d'anar això, Maite.

Salut!

VMS

UN DIA RODÓ

Algú pensarà, al llegir aquest article, que m’he passat a la publicitat. Res més lluny de la meva intenció, al relatar una jornada que per a mi va ser magnífica i que em fa molta il·lusió compartir amb tota aquella persona que, com jo, sigui amant d’un dels plaers més grans existents a casa nostra, com és la xocolata de la pedra o a la pedra.

Vaig llevar-me a les 7 del matí amb molta alegria al cos el dia 25 d’abril, perquè era el dia que anava a visitar la Fàbrica de Xocolata Jolonch d’Agramunt. Haig d’aclarir, que en sóc un gran amant de la xocolata a la pedra i una fàbrica d’aquest tipus de xocolata era el que anava a visitar.

Sempre, sempre, sempre que em dirigeixo cap a les Terres de Ponent amb el cotxe, com va ser el cas del dia 25, no me’n puc estar d’aturar-me a La Panadella a esmorzar, que això sol ja és sinònim de començar bé el dia. I sempre, sempre, sempre el meu esmorzar sol ser el mateix: o un llonguet (panet en diuen ells) sucat amb tomàquet i pernil, o amb una truita a la francesa. I com que vaig de camí amb cotxe, per beure, una cervesa sense alcohol. Al darrera un cafè amb llet (algunes vegades, segons la gana que hi ha, amb el cafè amb llet hi acompanyo un croissant) i carretera i manta!

En el cas del dia 25, tenia cita amb l’encarregat de la Fàbrica de Xocolata Jolonch, el senyor Alfons Amigó, per trobar-nos a les 11 del matí, a l’entrada d’Agramunt, davant de la fàbrica de la competència xocolatera, on hi ha un espaiós aparcament. Allà vaig deixar el meu cotxe i allà em va venir a buscar el senyor Alfons Amigó, per dirigir-nos a la fàbrica de xocolata.

Un cop que hi varem ser, el senyor Alfons Amigó em va presentar el seu company de feina, el senyor Antoni, del qual no en sé el cognom. I entre els dos, van ensenyar-me, pas a pas, tot el procés de fabricació (des del sac procedent de Guinea Equatorial ple de cacau, fins a la rajola de xocolata degudament embolicada i envasada) de la boníssima xocolata a la pedra i d’altres tipus de xocolates que allà s’hi elaboren.

Vaig quedar-ne meravellat! Hi ha una sèrie de antigues màquines que faciliten molt la feina, però allà dins es respira artesania pura. I mentre m’ensenyaven els diferents passos en la fabricació de la xocolata,(i jo anava tastant la xocolata conforme sortia dels diferents processos de fabricació) m’anaven explicant anècdotes i la història de com va començar tot plegat.

Un cop finalitzada la visita, el senyor Alfons Amigó i jo ens en varem anar a dinar al bar braseria La Repesca, situat al carrer Firal 27, Tel. 973390669, del mateix Agramunt, on hi varem dinar menjar casolà senzill però boníssim. Jo vaig menjar-me uns macarrons de primer i uns “callos” de segon, que hi cantaven els àngels! Si algú dels que estan llegint aquest article s’anima a anar a dinar a aquest bar braseria, li recomano que primer truqui per telèfon per reservar taula al menys dos dies abans, perquè és molt petit i no hi cap massa gent. Ho fan tot molt bo i de clientela no els n’hi manca. També recomano la carn de xai a la brasa, que hom veu com la couen allà mateix, en una brasa a la vista del públic. Els dimecres és quan tenen més gent, perquè a Agramunt és dia de mercat. Nosaltres varem poder dinar perquè el senyor Alfons Amigó havia demanat taula el dia abans i tan va ser arribar i seure per dinar.

Havent dinat, el senyor Alfons Amigó em tenia reservada una sorpresa: va dur-me a visitar el gran i magnífic temple tardo romà, dedicat a Santa Maria, construït entre els segles XII i XIII.

Aquest temple té la particularitat, que en el seu subsòl (des de l’entrada fins sota l’altar Major)hi ha construït un gran refugi antiaeri amb capacitat per a unes 300 persones, bastit a partit del primer bombardeig feixista que va sofrir la vila el dia 5 d’abril del 1938. En tot el terme d’Agramunt hi ha molts més refugis.

I el temple en sí mateix, té una altra gran particularitat que el fa digne de grans esdeveniments musicals i corals, com el que va tenir lloc diumenge passat dia 22, en que hi va actuar la Coral Sant Jordi amb un èxit aclaparador: és un dels millors temples, per no dir el millor, al menys de Catalunya, on l’acústica corprèn i omple de música i bons sons tot els racons de l’esperit humà.

Varem completar la visita pels encisadors carrerons, molts d’ells porxats, del casc antic d’Agramunt, que també recomano a tothom de visitar. Així com una visita (abans de dinar) a l’indret on hi ha una torre de guaita de l’antic Castell d’Almenara (Pilar d’Almenara) bastida cap a l’any 1037, damunt les ruïnes d’un poblat tardo romà o visigòtic. Des de d’alt d’aquesta torre, en un dia clar, diuen que es pot veure Montserrat. I s’hi veu també, alguns cims del Pirineu, així com molta part del Pla d’Urgell i la plana on està ubicat el poble d’Agramunt.

Resumint, va ser un dia d’aquells que costen d’oblidar o, millor dit, que no s’obliden mai.

I com que aquest és el meu bloc i en ell hi puc adjuntar els enllaços que vulgui, aquí deixo pel qui hi estigui interessat, dos enllaços que tenen a veure amb la fabricació de les delicioses elaboracions de les xocolates Jolonch.

http://jolonch.com/inici     

http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-oncomprar/xocolata_jolonch/

No cal dir, que si algú s’anima a demanar una visita a la fàbrica, els senyors Alfons Amigó i l’Antoni, serà molt ben rebut i es desfaran en explicacions de tot el procés de fabricació. I posats que seran al lloc, recomano que comprin alguna, o totes, de les delicioses especialitats que tan artesanalment elaboren. Entre elles, xocolata per a persones celíaques.

Bon viatge a Agramunt i bon profit els faci la Xocolata Jolonch! Ah! I no s’oblidin de donar-los molts records de part meva als senyors Alfons Amigó i L’Antoni, dues grans persones en tots els conceptes!